Els camins de l'art
Autor: Ramon Basas
Ja és la 4ª vegada que l'Associació Sant Lluc, amb una sèrie de col·laboradors i patrocinadors, organitza la Biennal Torres Garcia en què, a través d'un premi ben dotat, pretén oferir oportunitats als creadors d'arreu i, alhora, situar la ciutat de Mataró, on hi va viure el pintor uruguaià d'origen català, al centre de la creació actual. L'esforç ha estat un èxit en tots els sentits i sí, sí senyor, a l'obra seleccionada, una quarantena de més de 200 obres enviades, té una qualitat indiscutible. A més, si voleu, ens dóna l'oportunitat cada dos anys de veure quins són els corrents, les preocupacions i les opcions que va prenent l'art, en aquest cas la pintura, en un món saturat d'imatges i, alhora, poc avesat a la seva contemplació artística. El jurat, amb noms de primera, assegura un bon criteri: un altre dels dèficits de la nostra cultura acostumada a la quantitat i a la rapidesa, és a dir, a la superficialitat, a la primacia del 'buscador' (Google) damunt el prescriptor (mestre) i la incapacitat del respir necessari davant tota proposta.
Les tres obres guanyadores són un molt bon exemple dels camins actuals de la pintura, que revisa constantment la seva tradició més moderna. Eduardo Martín del Pozo (Madrid, 1974) presenta una peça quasi cubista, que sembla cercar la profunditat davant, justament, el món de colors i pantalles que tant ens atrau, no sabent massa si el seu centre és un forat negre o, potser, la invitació a transcendir el món superficial que hi ha pertot. Com si ens invités a un nou desig més llarg, més desconegut, menys segur, més lliure dels que estem habituats al nostre mercadeig diari, sense passar-ne, però, entrant-hi.
Gonzalo Elvira (Nequén, Argentina, 1971), en canvi, sembla dins del forat. Opta per una obra de la seva sèrie nocturna retratant la ciutat de Barcelona des de dins, o des de sota, quasi des de la caverna platònica. El desig sembla invertit.
I el guanyador, Rafael Guerrero (Piura, Perú, 1980) és, sens dubte, l'obra més desconcertant. Fill del disseny industrial, ens ofereix un dibuix impolut i gairebé exacte de la part darrera d'un avió, amb l'afegit d'una escala a partir de la qual s'insinua un nou món incert de cubs. Per raons que no vénen al cas, vaig sopar amb l'autor el dia del Premi, un tipus molt simpàtic i interessant. La seva obra versa sobretot al voltant dels aeroports i els avions. Coneixent part de la seva vida (ara viu a Barcelona, la seva parella és danesa i la seva família viu al Perú), ens dóna algunes claus interpretatives. La tensió i buidor dels no-llocs, com ara s'anomenen els aeroports o els supermercats, com a transició dels paisatges sentimentals, o la conversió de peces instrumentals, mecàniques, en cordons umbilicals amb els nostres punts de referència. Per això sempre m'ha admirat que a tanta gent li agradin els avions, o els vaixells, o els trens, o els cotxes.
Tot plegat em fa pensar en la necessitat del context per a l'art, especialment l'actual. Sóc defensor de l'obra per sí mateixa i que l'art ha de tenir sentit com a tal... Però cada vegada trobo més urgent, com deia abans, la prescripció analítica i el context de l'autor per ajudar al 'desvel' de les possibilitats de profunditat de les peces. Si no fem alguna cosa, aviat també caldrà per l'art més clàssic o antic i confondrem moltes coses si acabem oblidant els referents més sòlids de la nostra cultura. Perquè ara ja no podem sopar amb Velázquez o Caravaggio.
Ja és la 4ª vegada que l'Associació Sant Lluc, amb una sèrie de col·laboradors i patrocinadors, organitza la Biennal Torres Garcia en què, a través d'un premi ben dotat, pretén oferir oportunitats als creadors d'arreu i, alhora, situar la ciutat de Mataró, on hi va viure el pintor uruguaià d'origen català, al centre de la creació actual. L'esforç ha estat un èxit en tots els sentits i sí, sí senyor, a l'obra seleccionada, una quarantena de més de 200 obres enviades, té una qualitat indiscutible. A més, si voleu, ens dóna l'oportunitat cada dos anys de veure quins són els corrents, les preocupacions i les opcions que va prenent l'art, en aquest cas la pintura, en un món saturat d'imatges i, alhora, poc avesat a la seva contemplació artística. El jurat, amb noms de primera, assegura un bon criteri: un altre dels dèficits de la nostra cultura acostumada a la quantitat i a la rapidesa, és a dir, a la superficialitat, a la primacia del 'buscador' (Google) damunt el prescriptor (mestre) i la incapacitat del respir necessari davant tota proposta.
Les tres obres guanyadores són un molt bon exemple dels camins actuals de la pintura, que revisa constantment la seva tradició més moderna. Eduardo Martín del Pozo (Madrid, 1974) presenta una peça quasi cubista, que sembla cercar la profunditat davant, justament, el món de colors i pantalles que tant ens atrau, no sabent massa si el seu centre és un forat negre o, potser, la invitació a transcendir el món superficial que hi ha pertot. Com si ens invités a un nou desig més llarg, més desconegut, menys segur, més lliure dels que estem habituats al nostre mercadeig diari, sense passar-ne, però, entrant-hi.
Gonzalo Elvira (Nequén, Argentina, 1971), en canvi, sembla dins del forat. Opta per una obra de la seva sèrie nocturna retratant la ciutat de Barcelona des de dins, o des de sota, quasi des de la caverna platònica. El desig sembla invertit.
I el guanyador, Rafael Guerrero (Piura, Perú, 1980) és, sens dubte, l'obra més desconcertant. Fill del disseny industrial, ens ofereix un dibuix impolut i gairebé exacte de la part darrera d'un avió, amb l'afegit d'una escala a partir de la qual s'insinua un nou món incert de cubs. Per raons que no vénen al cas, vaig sopar amb l'autor el dia del Premi, un tipus molt simpàtic i interessant. La seva obra versa sobretot al voltant dels aeroports i els avions. Coneixent part de la seva vida (ara viu a Barcelona, la seva parella és danesa i la seva família viu al Perú), ens dóna algunes claus interpretatives. La tensió i buidor dels no-llocs, com ara s'anomenen els aeroports o els supermercats, com a transició dels paisatges sentimentals, o la conversió de peces instrumentals, mecàniques, en cordons umbilicals amb els nostres punts de referència. Per això sempre m'ha admirat que a tanta gent li agradin els avions, o els vaixells, o els trens, o els cotxes.
Tot plegat em fa pensar en la necessitat del context per a l'art, especialment l'actual. Sóc defensor de l'obra per sí mateixa i que l'art ha de tenir sentit com a tal... Però cada vegada trobo més urgent, com deia abans, la prescripció analítica i el context de l'autor per ajudar al 'desvel' de les possibilitats de profunditat de les peces. Si no fem alguna cosa, aviat també caldrà per l'art més clàssic o antic i confondrem moltes coses si acabem oblidant els referents més sòlids de la nostra cultura. Perquè ara ja no podem sopar amb Velázquez o Caravaggio.
