Concert 'Post-minimalisme' amb obra de John Luther Adams i David Lang a la Tàpies #ca
Concert de We spoke & Fritz Hauser a la Fundació Antoni Tàpies dintre del cicle Neu.
19 de juny de 2014 a les 20.30 h
Fundació ANtoni Tàpies, Barcelona
Concert en el marc del cicle Noves Músiques.
NEUS ESTARELLAS & FRAMES PERCUSSION QUARTET
Repertori:
John Luther Adams (Mississipí, USA, 1953)
"Four Thousand Holes" per a piano, percussió i electrònica (2010) · 33'
David Lang (Los Angeles, USA, 1957)
"The so-called laws of nature" per a quatre percussionistes (2002) · 32'
Músics:
Neus Estarellas, piano
Feliu Ribera, percussió
Rubén Martínez Orio, percussió
Ferran Carceller Amorós, percussió
Miquel Vich Vila, percussió
Notes de programa
El material sonor en què es basa Four Thousand Holes (2012) de John Luther Adams és d'allò més convencional i recurrent a la nostra cultura musical: una sèrie d'acords tríades (acords de tres notes, com ara Do-Mi-Sol). Malgrat haver iniciat la seva activitat musical com a bateria en grups de rock, Adams afirma que no té cap interès en la música crossover, aquella que mescla recursos expressius de dos gèneres musicals diferents. Si bé en aquesta peça es resol, per primera vegada, a recuperar un material sonor que li era proper en els seus inicis musicals (la successió desacomplexada d'acords tríades), ho fa de tal manera que la sonoritat resultant té poc a veure amb la del rock. A les notes que acompanyen l'enregistrament de la peça (publicat al segell Cold Blue), Luther Adams diu que podem imaginar-la com un concert per dos solistes i orquestra. La part electrònica, la que correspondria a l'orquestra, és la que compongué primer.
Concert en el marc del cicle Noves Músiques.
NEUS ESTARELLAS & FRAMES PERCUSSION QUARTET
Repertori:
John Luther Adams (Mississipí, USA, 1953)
"Four Thousand Holes" per a piano, percussió i electrònica (2010) · 33'
David Lang (Los Angeles, USA, 1957)
"The so-called laws of nature" per a quatre percussionistes (2002) · 32'
Músics:
Neus Estarellas, piano
Feliu Ribera, percussió
Rubén Martínez Orio, percussió
Ferran Carceller Amorós, percussió
Miquel Vich Vila, percussió
Notes de programa
El material sonor en què es basa Four Thousand Holes (2012) de John Luther Adams és d'allò més convencional i recurrent a la nostra cultura musical: una sèrie d'acords tríades (acords de tres notes, com ara Do-Mi-Sol). Malgrat haver iniciat la seva activitat musical com a bateria en grups de rock, Adams afirma que no té cap interès en la música crossover, aquella que mescla recursos expressius de dos gèneres musicals diferents. Si bé en aquesta peça es resol, per primera vegada, a recuperar un material sonor que li era proper en els seus inicis musicals (la successió desacomplexada d'acords tríades), ho fa de tal manera que la sonoritat resultant té poc a veure amb la del rock. A les notes que acompanyen l'enregistrament de la peça (publicat al segell Cold Blue), Luther Adams diu que podem imaginar-la com un concert per dos solistes i orquestra. La part electrònica, la que correspondria a l'orquestra, és la que compongué primer.
A partir de l'enregistrament de tots els acords tríades que després apareixerien a la partitura, tocats pel percussionista Stephen Drury, els transformà per procediments diversos (bàsicament prolongant-los i alterant la forma com els sons decauen) i els distribuí en deu pistes diferents, creant així una orquestra virtual. La part de piano fou escrita a partir dels sons aguts de totes les pistes de la part electrònica, cosa que donà lloc a una estructura rítmica complexa i subtil. Finalment, la part per a percussió fou concebuda com a esclats que semblen procedir del piano, que en subratllen i perfilen la brillantor.
El tret més rellevant d'aquesta combinació d'elements és que no es presenta a l'oïda com una articulació de sons en plans diferents (en una gradació des del primer pla de la melodia principal fins al pla de fons de l'acompanyament harmònic i rítmic), sinó com un sol flux sonor, de textura complexa però que es percep com unitari, i que evoluciona lentament. És la classe d'unitat que percebem en els sons d'un entorn natural. Potser sentim un ocell més a prop, la brisa entre les branques més lluny, la remor d'un riu al fons, quasi imperceptible, però tots aquests sons són sons d'aquell entorn, d'aquell paisatge, i la seva evolució, capriciosa en els detalls, s'integra en la lenta evolució del paisatge amb el pas de les hores, segons s'aixeca o declina el dia.
L'obra de John Luther Adams està profundament vinculada als paisatges d'Alaska, on es traslladà el 1978 (és nascut a Mississipí). Ell mateix qualifica la seva música d'environmental(mediambiental). No es tracta, però, d'una música que imita els paisatges naturals de forma més o menys estereotipada (una música pastoral, diríem els europeus), sinó d'una música que ens envolta i es transforma com ho fa un entorn sonor natural. Podríem dir que Four Thousand Holes no és només un flux sonor al qual hom para l'oïda, sinó un flux sonor en el qual hom es troba immers (tant si l'escolta com si no): no és doncs un discurs, sinó un espai. I un cop dins seu, quan som enduts pel flux poderós i lent d'aquests sons, hi descobrim una munió de detalls: un color harmònic, un gest expressiu, una línia melòdica perduda, fragment d'alguna de les cançons que circulen per la memòria col·lectiva, construïdes exactament sobre els mateixos acords de tres notes.
David Lang, que va estudiar ciències a la universitat, escriu sobreThe so-called laws of nature (2002): "aquesta peça és el més proper a convertir-me en un científic que mai podré assolir". Construïda basant-se en una sèrie de patrons i fórmules rítmiques repetitives (fins al punt que quasi podríem qualificar-la de música algorísmica), aquesta peça respon a les inquietuds del compositor quant a la relació entre els nombres i la música. "Els nombres generen per sí sols una estructura, creant així el context i el significat de la forma, o són només el resultat incidental d'altres processos més profunds i misteriosos?" es pregunta.
En aquesta peça les parts que interpreten els quatre percussionistes són pràcticament iguals. Tots repeteixen els mateixos patrons rítmics, però subjectes a diferències subtils, o bé en certes rareses en la sonoritat dels instruments (alguns dels quals han de ser construïts pels propis intèrprets), o bé en la coordinació temporal. L'oïda no abandona, al llarg de les tres parts de l'obra, cert grau de desconcert: o bé aquesta música té un ritme absolutament precís que els intèrprets no estan executant amb prou precisió, o bé és un caos de ritmes quasi coordinats, en el qual hom es pregunta com s'ho fan per a situar-se. L'estat d'indecisió en què queda l'oïda es correspon amb aquest dubte teòric, de profunda rellevància musical, plantejat per David Lang: "la música sorgeix dels patrons regulars o malgrat aquests?".
L'enigma plantejat per David Lang en aquesta peça és la traducció musical de la seva posició escèptica respecte a la capacitat de la ciència per a explicar el món. El músic resumeix aquesta posició fent seva aquesta sentència de Wittgenstein, de la qual procedeix el títol de la peça (es tracta de la proposició 6.371 del Tractatus logico-philosophicus): "Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa".
Preu: 7€
Fundació Antoni Tàpies
Carrer Agaró, 255
08007 Barcelona
http://fundaciotapies.org/site/spip.php?article7779
El tret més rellevant d'aquesta combinació d'elements és que no es presenta a l'oïda com una articulació de sons en plans diferents (en una gradació des del primer pla de la melodia principal fins al pla de fons de l'acompanyament harmònic i rítmic), sinó com un sol flux sonor, de textura complexa però que es percep com unitari, i que evoluciona lentament. És la classe d'unitat que percebem en els sons d'un entorn natural. Potser sentim un ocell més a prop, la brisa entre les branques més lluny, la remor d'un riu al fons, quasi imperceptible, però tots aquests sons són sons d'aquell entorn, d'aquell paisatge, i la seva evolució, capriciosa en els detalls, s'integra en la lenta evolució del paisatge amb el pas de les hores, segons s'aixeca o declina el dia.
L'obra de John Luther Adams està profundament vinculada als paisatges d'Alaska, on es traslladà el 1978 (és nascut a Mississipí). Ell mateix qualifica la seva música d'environmental(mediambiental). No es tracta, però, d'una música que imita els paisatges naturals de forma més o menys estereotipada (una música pastoral, diríem els europeus), sinó d'una música que ens envolta i es transforma com ho fa un entorn sonor natural. Podríem dir que Four Thousand Holes no és només un flux sonor al qual hom para l'oïda, sinó un flux sonor en el qual hom es troba immers (tant si l'escolta com si no): no és doncs un discurs, sinó un espai. I un cop dins seu, quan som enduts pel flux poderós i lent d'aquests sons, hi descobrim una munió de detalls: un color harmònic, un gest expressiu, una línia melòdica perduda, fragment d'alguna de les cançons que circulen per la memòria col·lectiva, construïdes exactament sobre els mateixos acords de tres notes.
David Lang, que va estudiar ciències a la universitat, escriu sobreThe so-called laws of nature (2002): "aquesta peça és el més proper a convertir-me en un científic que mai podré assolir". Construïda basant-se en una sèrie de patrons i fórmules rítmiques repetitives (fins al punt que quasi podríem qualificar-la de música algorísmica), aquesta peça respon a les inquietuds del compositor quant a la relació entre els nombres i la música. "Els nombres generen per sí sols una estructura, creant així el context i el significat de la forma, o són només el resultat incidental d'altres processos més profunds i misteriosos?" es pregunta.
En aquesta peça les parts que interpreten els quatre percussionistes són pràcticament iguals. Tots repeteixen els mateixos patrons rítmics, però subjectes a diferències subtils, o bé en certes rareses en la sonoritat dels instruments (alguns dels quals han de ser construïts pels propis intèrprets), o bé en la coordinació temporal. L'oïda no abandona, al llarg de les tres parts de l'obra, cert grau de desconcert: o bé aquesta música té un ritme absolutament precís que els intèrprets no estan executant amb prou precisió, o bé és un caos de ritmes quasi coordinats, en el qual hom es pregunta com s'ho fan per a situar-se. L'estat d'indecisió en què queda l'oïda es correspon amb aquest dubte teòric, de profunda rellevància musical, plantejat per David Lang: "la música sorgeix dels patrons regulars o malgrat aquests?".
L'enigma plantejat per David Lang en aquesta peça és la traducció musical de la seva posició escèptica respecte a la capacitat de la ciència per a explicar el món. El músic resumeix aquesta posició fent seva aquesta sentència de Wittgenstein, de la qual procedeix el títol de la peça (es tracta de la proposició 6.371 del Tractatus logico-philosophicus): "Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions dels fenòmens de la naturalesa".
Preu: 7€
Fundació Antoni Tàpies
Carrer Agaró, 255
08007 Barcelona
http://fundaciotapies.org/site/spip.php?article7779
